Zaplana, el brazo incorrupto del PP (ed. Foca)

Me tengo que hacer rico. Aquesta declaració, extreta de les converses telefòniques entre Eduardo Zaplana i Salvador Polop –Cap provincial del PP a València- gravades per la policia durant la investigació del cas Naseiro, resumeix quin ha estat l’objectiu del polític nascut a Cartagena des que va entrar en política.

La trajectòria d’Eduardo Zaplana, “el cartagenero”, ha estat profundament marcada per dos objectius fonamentals: l’acumulació de poder i l’acumulació de capitals. Al més pur estil dels capos mafiosos, Zaplana ha teixit una xarxa d’interessos, favoritismes i trampes administratives per lucrar-se ell i la seua colla de fidels escuders amb els diners públics que han passat per les seues mans.

Ara Alfredo Grimaldos Feito ens detalla tota aquesta trama en Zaplana, el brazo incorrupto del PP (ed. Foca). Grimaldos ens relata cronològicament la trajectòria política d’un dels personatges més controvertits del panorama polític actual. Des de la seva elecció com a alcalde de Benidorm, gràcies al vot de la trànsfuga socialista Maruja Sánchez –adequadament recompensada per aquest fet-, fins a la seva actuació com a portaveu del govern de Jose Maria Aznar en els atemptats de l’11M a Madrid (la teoria de la conspiració). Al llibre es detallen totes les trampes que ha comés el murcià per a aconseguir els seus objectius.

El text segueix una línea temporal que s’inicia amb el casament amb la filla de Barceló – família d’hotelers molt influent a Benidorm i a les comarques del sud-, i com a aquest fet el llança vertiginosament en la seua carrera política. L’entrada a l’ajuntament de Benidorm (amb el cas Naseiro de rerefons), l’accés a la Generalitat Valenciana amb la firma amb UV del que Lizondo anomenà “pacte del pollastre”, les factures falses de Terra Mítica i el controvertit contracte amb el seu amic Julio Iglesias per promoure la Comunitat Valenciana, el control de RTVV, les relacions d’amistat amb personatges com José Bono, Perez Rubalcaba i Francisco Hernando “el Pocero”, les males relacions amb Francisco Camps; i tota una sèrie de fets que han esquitxat la carrera d’aquest “il·lustre” personatge.

Un magistral treball d’investigació que, per la seva precisió i claredat, ha estat perseguit i censurat –el Corte Ingles el va retirar de les seues prestatgeries el mateix dia que es posava a la venda-.

Boicot als jocs olímpics de la Xina

La hipocresia que desprenen tertulians, periodistes, polítics i responsables esportius no té límits. Només cal veure les declaracions que estan fent-se, als mitjans de comunicació, sobre la repressió xinesa al Tíbet, per veure quin és el nivell de la fauna esmentada.

Davant la possibilitat de fer un boicot als jocs, vos ficaré tres exemples del que opinen personatges, si més no rellevants: Jaime Lissavetzky – Secretari d’estat per a l’esport- La decisión es de Asuntos exteriores, es treu les puces de sobre i a correr; Pepu Hernandez –Seleccionador de Basquet- Ya es tarde. Ahora, a competir, clar que sí, la nostra feina encara que rebente el món és competir i guanyar; i ja per últim Gustavo de Arístegui – responsable d’assumptes exteriors del PP- No hay que entrar en boicots, quina barra, el seu partit s’ha passat una legislatura, i el que et rondaré, boicotejant a tort i a dret tot el que se’ls ha ficat per davant (educación para la ciudadania, matrimonis entre persones del mateix sexe i un llarg etc).

Estic d’acord en que ja és massa tard. La Xina duu molt de temps passant-se els drets humans pels testets, però com que és una economia emergents i té una potencialitat comercial i de desenvolupament colossal, doncs l’opinió pública internacional mira cap a un altre costat i ací pau i després glòria. No ens deuria d’estranyar, ja fa molt de temps –sempre- que els diners estan per sobre de tot, fins i tot de les vides humanes. Però, i si l’organitzadora dels jocs haguera estat Cuba o Veneçuela? Com hagueren reaccionat les ximples “democràcies” occidentals?.

Quina pudor que fa tot açò, pudor a podrit es clar.

El proper 12 d'abril tots a Burjassot.

15 anys sense Guillem Agulló.

S’apropa la maleïda data. Aquest any se’n compleixen quinze de l’assassinat de Guillem Agulló. No vaig a parlar d’ell –no el vaig conèixer personalment-, ni tampoc de tot el que significa la seva figura i la seua mort. Vaig a fer-ho més fàcil, vos contaré una història.

Imagineu, un jove, un xaval que marxa, junt a un grup d’amics, de pasqua a un poblet en mig de la muntanya. Una nit ix de festa pel poble i un grup de mal parits –ni en aquesta història i en qualsevol altra tindrien un altre qualificatiu- que, també, han pujat al poble "suposadament" de pasqua, el reconeixen i s’apropen a ell. Els veu venir i ràpidament reconeix que les coses no marxen bé i que els miserables van amb les intencions ben clares. El vacil·len, l’increpen, l’insulten i el menyspreen per com vist i com pensa –contrari a ells, es clar-. Ell s’enfronta i assumeix que és l’objectiu. Després, pum!, una ganivetada directa al cor. Està ferit de mort i es dessagna davant la impotència i la ràbia dels seus companys. La merda corre i fuig, covard, pels carrers d’aquell poble de muntanya. A la plaça, desolació i pena.

Aquesta història pot ser la de qualsevol jove. La de qualsevol de nosaltres. Malauradament! és la història de la mort d’en Guillem.

Abans, ara i sempre, Guillem Agulló en la memòria. Ni oblit, ni perdó.

La realitat supera la ficció.

El dia en que, el bronzejat i especulador vocacional, Eduardo Zaplana anunciava que passa a un segon plànol de la política, escolte per la ràdio que una família de Sevilla duu des del dimarts dormint en una tenda de campanya a la porta de sa casa. El promotor que ha adquirit l’edifici no els vol respectar el contracte de lloguer (sols ha respectat el de 7 famílies que duen més de 20 anys llogats, la resta tots al carrer). La proposta del miserable –adjectiu per definir al promotor-? Que li compren el pis de 40 metres quadrats per més de 100.000 euros. Tenen una xiqueta menuda que ha de dormir a casa dels seus iaios perquè, segons diu son pare, a partir de les quatre del matí fa molt de fred al carrer.

Llig a Publico que una jove argentina, Maria Eugenia Sampallo, ha denunciat els seus pares adoptius per calumnies i rapte. Maria fou entregada per un militar a una família propera a la junta militar argentina. Sa mare, embaraçada, fou detinguda en 1977 pels militars i continua desapareguda. Gràcies al seu empeny i al recolzament de les mares i avies de la plaça de Mayo ha pogut seure en el banc dels acusats els dos mentiders que li deien, i cite paraules textuals, eres una desagradecida, si no hubiera sido por nosotros ahora estarias tirada en un zanja. Des d’ací tot el meu recolzament i admiració.

I per últim, ahir llegia al diari que el judici, on es va condemnar els dos companys independentistes de Girona a pagar una multa de 2700 cadascú per injuries greus a la corona, queda anul·lat i es repetirà. Les irregularitats a l’hora de poder expressar-se en català –el jutge va impedir l’entrada d’un traductor per a que aquests pogueren declarar en català- han provocat que aquest s’haja de repetir. Personalment pense que hauria d’anul·lar-se i que els companys quedaren absolts. El judici ha estat una farsa i un muntatge polític des del principi. Absolució ja!.

Avui vos recomane

No vos perdeu l’entrevista que Pascual Serrano li fa, en Rebelión, a Alfredo Grimaldos autor del llibre Zaplana. El brazo incorrupto del PP. És molt recomanable.

Promet fer una ressenya en quan l’aconseguisca i el llija.

XXXI edició de la fira del llibre antic i d'ocasió de València.

Des del passat 29 de febrer es ve celebrant la XXXI edició de la fira del llibre antic i d’ocasió de València. La podeu trobar a la Gran Via Marques del Túria i estarà fins el proper 23 de març. Jo la vaig visitar ahir, i la veritat és que paga la pena. Vaig comprar quatre llibres: 1984 i La Marca, tots dos de George Orwell -3€ cadascun-, Tròpic de Càncer de Henry Miller –4€- i Los años oscuros de la transición española d’Eduardo Pons Prades -4€-.

Ja sabeu, si vos abelleix passar una bona estona mirant llibres i passejant no dubteu en visitar-la. Repetisc, paga la pena.

Quines casualitat té la vida!.

"Trescientos policías realizan cortes de tráfico en demanda de subidas salariales".

Veieu la foto?. Quina haguera estat la resposta si els que tallen el tràfic hagueren estat col·lectius d'estudiants o joves demanant un habitatge digne? Jo la conec, la resposta dic.

Com diuen els castellans: "Arrieros somos..."

Per favor, que arribe el dia 10 ja!

Ja feia temps que no actualitzava açò del blog. No penseu que l’actualitat m’és indiferent, no. El que passa és que si haguera d’escriure cada vegada que l’actualitat em supera, passaria el dia sencer cara l’ordinador. I ara, en campanya electoral, imagineu com seria la cosa. Perquè si alguna utilitat té la campanya electoral és fer-nos veure com d’inútils són els polítics i l’espectacle que els acompanya. Almenys, això pense jo.

Doncs bé, simplement llençar-vos una qüestió, per a veure com ho veieu vosaltres –fidels i minoritaris lectors d’aquest humil blog-. A més, avui hi ha la “gran revenja”, con l’anuncia Cuatro, del debat electoral entre els dos faristols cistellers del reino. I veient com se les gastaren la setmana passada, en l’anterior cara a cara, pot ser encara més patètic.

Tots sabem que el tema del bipartidisme està més que arrelat. Està fomentat, diria jo. Dos ideologies –mentida!-, dos colorets –roig i blau- i l’atenció de tot el món amaneixen un espectacle ridícul i lamentable que només serveix per a guanyar quotes d’audiència televisiva i engreixar estadístiques el dia següent; i com diuen ells, per a decantar el vot indecís. Indecisos a l'Estat Espanyol?

Bé, potser no us he llençat la pregunta, però podríeu dir la vostra, debatre’m el tema de l’audiència televisiva i les enquestes, donar-me la raó o simplement afegir alguna cosa més. Que en penseu del tema?

Disculpeu que estiga tan espès. Potser amb la vostra aportació podem engegar un debat interessant –fórmula copiada de la companya Aurora- i que a mi em trega un poc les boires del cervell. Moltes gràcies.