divendres, 28 de novembre del 2008

Eugene Smith

M'encanta la fotografia, m'agrada molt. Sempre estic fent de fotògraf intrèpid allà on vaig (tot i que la meua càmera és una compacta, de gama alta, però compacta, al fi i al cap).
L'altre dia, per casualitat, vaig conèixer l'existència d'un fotògraf nord americà anomenat Eugene Smith. Està considerat un dels autors més influents i importants del s. XX. A banda de la seua obra com a corresponsal de guerra, té un treball, entre d'altres, realitzat l'any 1950 al poble de Deleitosa (Cáceres), on va reflectir de forma crua i contundent (magistral, per a mi) com era aquella Espanya rural, pobra i ignorant; un país de retors, monges i falangistes. Doncs bé, vos conte tot açò perquè hi ha una fotografia d'eixa colecció que em sembla impresionant. En ella és reflecteix, a la perfecció, la dita de val més una imatge que mil paraules. No té més explicació, simplement és un velatori, un velatori de l'Espanya més negra i més trista. Jutgeu vosaltres mateix.

Per a l'ultra nacionalcatòlic Rouco Varela.

De Sóc el que veus per al cardenal i ultra Rouco Varela.
No convé remoure el passat, qui recorde el passat que li treguen un ull... I qui l'oblide que li treguen el dos.

Proverbi rus extret del llibre Arxipelag Gulag de Alexandr Soljenitsin.

dimecres, 26 de novembre del 2008

Contra la violència cap les dones.

Des de Sóc el que veus recolze i felicite als companys de Maulets per l'acció realitzada a la discoteca Pacha de la ciutat de València.

Manifest.
Arran de la polèmica que ha generat la discoteca “Pacha” al oferir un sorteig entre les assistents de 4500€ en operacions estètiques. Maulets, el jovent independentista i revolucionari volem reivindicar l'acció realitzada la passada matinada del 25 de novembre, dia internacional contra la violència cap a les dones, i amb la quan volem denunciar...

No podem entendre aquest sorteig com un fet causal sinó com una mostra més que, aquesta societat patriarcal, ens considera a les dones com un objecte sexual, un objecte que a més té unes mesures irreals.

Es pretén que siguem altes i primes, però amb el cul i els pits grans, i a més s’entén que si no encaixem dins d’aquestes mesures no serem ben reconegudes socialment. Això provoca que cada cop siguen més i més joves les dones que pateixen trastorns de l’alimentació, com l'anorèxia i la bulímia, obsessionades per aconseguir encaixar dintre d’aquestos cànons de bellesa irreals i imposats. Es calcula que més del 80% de les dones a estat algun cop a dieta.

Però el que encara es més preocupant, és que “l’estat espanyol es el primer en operacions d’estètica a menors de 21 anys, més del 40% de les operacions es realitzen a dones d’entre 18 i 21 anys, cada any augmenten un 10% les operacions, l’operació més sol·licitada es la d’augment de pit”, aquestes dades són molt preocupants si tenim en compte que una de les dues primeres causes de mortalitat entre les dones, és el càncer de pit, i que esta demostrat que aquestes pròtesis dificulten les palpacions mamaries, per tant dificulten el possible diagnòstic d’un tumor. Realment greu és també els prop de 1500 menors que,al País Valencià, es sotmeten a l'any a operacions estètiques.

No podem restar tranquil·les mentre, continuen aquest tipus d’agressions a les dones, no podem consentir que es promoga constantment un estereotip de dona artificial, una dona feta per agradar als demés, per complaure a l’home en tots els àmbits de la seua vida, la dona que ens venen el mitjans de comunicació, i que se’ns vol imposar com a dona real, una dona que dista molt de ser natural, una dona de plàstic.No podem consentir,doncs,que discoteques com aquesta juguen amb la nostra salut i empren el sexisme com la seua millor forma d'obtindre beneficis.

Per això cridem ben fort que:

Les dones no som objectes sexuals!!

Promoure aquest estereotip de dona objecte, també es violència de gènere!!!

Les dones reals no som barbis plastificades, som de carn i ossos!



dijous, 20 de novembre del 2008

L'Athletic de Bilbao i el Congo.

El club basc, a traves d'una fundació d'ajuda a Àfrica, va enviar al Congo unes equipacions per a uns xiquets d'aquest país. Doncs bé, mireu com li ho han agraït. Impresionant!. A veure, si adivineu en quin idioma canta la colla aquesta de ben parits. Herri Norte secció el Congo.

"Athletic, Athletic, Athletic eup!
Athletic, gorri ta zuria
danontzat zara zu geuria
Erritik sortu ziñalako
maite zaitu erriak

Gaztedi gorri-zuria
zelai orlegian
Euskalerriaren erakusgarria.
Zabaldu daigun guztiok
Irrintzi alaia:
Athletic, Athletic
zu zara nagusia
Altza Gaztiak"


dimecres, 19 de novembre del 2008

Final

Demà és compleixen 33 anys de la mort del dictador, del feixista Franco. Ell, a diferència de tots els que va matar i va manar matar, va morir al llit ja vell. Ho va deixar tot lligat i ben lligat, i va poder morir envoltat dels seus i d’un munt de cables, tubs i màquines que intentaven reviure a aquell sac d’ossos en que s’havia convertit un dels genocides més grans que ha donat la història (encara que ara Garzon, cagat per mitja galta, es retracte i no el jutge per crims contra la humanitat).

L’amic Oscar, que viu a cavall entre València i Granada (coses de l’amor), i que és un mestre cercant i trobant joies de la nostra cultura, m’ha passat el poema de Joan Brossa Final dedicat a Franco i que ha interpretat Miguel Poveda amb eixa veu flamenca que té. Dedicat a tots aquells, que aquell fred dia de novembre, brindaren per la mort d'un assassí.

Ací vos deixe el poema i la cançó.

FINAL!"
Els poemes de Joan Brossa
Els poemes de Joan Brossa -Havies d'haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t'havia d'haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t'esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d'Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975

Els poemes de Joan Brossa
Els poemes de Joan Brossa

Fermin Muguruza ha tornat.

Shoot the singer

diumenge, 16 de novembre del 2008

Pep Gimeno (El Botifarra)

Poc artistes m’emocionen tan com el Pep Gimeno (El Botifarra), ningú com ell per mostrar al món com som en aquesta terra. La seua senzillesa i el seu art no deixen indiferent a ningú, no puc deixar de somriure i de gaudir quan el Pep està a sobre d’un escenari. Des que fa l’endevinalla, fins que arriba al final de la jota o del fandango, Pep és sentiment i veritat. És la coca en llanda, l’arnadi, la cossola i la moixavena, tot plegat. És la meua terra, el meu poble, els carrerons antics i el mercat; l’Hospital Vell i el Castell. És Xàtiva i la Costera; és nostàlgia i enyor, és música i és vida.

Ací vos el deixe amb la meua peça preferida, l’U d’Aielo

divendres, 14 de novembre del 2008

New York, New York.

A partir del proper 6 de juny, hi hauran 4 vols setmanals València-Nova York. Com era d’esperar, els cacics del PP, amb la seua doña (Rita Barberà) al cap davant, s’han afanyat a afirmar que això és gràcies a l’America’s Cup i a la projecció mundial de la ciutat. Que els valencianets i valencianetes podrem viatjar a la Gran Manzana, sense fer escales, gràcies a la inversió que en el seu dia féu l’Ajuntament i la Generalitat amb diners de tots els contribuents. No esteu contents?... desagraïts!. Per fi, el cap i casal comença a rebre els fruits del “gran treball” que de “forma desinteressada” han fet els nostres dirigents. Esta, nuestra Comunitat, ja té línia directa amb Harlem, el Bronx, Queens, etc... Cantem tots a una veu el New York, New York del gran Sinatra.

I que pensaran de tot açò, els usuaris de la línea Xàtiva-Alcoi? O els i les estudiants de la Safor i de les dues Marines?, que no poden arribar als seus pobles, si abans no fan un viatge quasi èpic en tren i bus (dues hores i mitja per a arribar de València a Dènia). Que pensaran totes eixes persones?.

Potser, a partir d’ara, ens resulte més còmode volar a Nova York, “per un mòdic preu”, que viatjar per les comarques centrals del nostre país. Segur que sí!. Jo crec que ens ho hauríem de mirar, no penseu?. Ara, el tio Pep ja no anirà a Muro, ara ens portarà la tartana i el burro des del Central Park, directament des d’allà.

Ah!, per cert, no penseu que em sembla malament que hi haja aquesta nova oferta de vols transatlàntics des de Manises. El que passa és que estic fins els testets que ens venguen la moto, el circ i la pandereta, i ací, a casa nostra, els transports públics estan com estan. Simplement això.


dijous, 13 de novembre del 2008

En la música tot està inventat.

Mireu quina teoria més graciosa té aquest tio sobre el Canon de Pachelbel. Un monòleg musical molt graciós i original. Espere que vos agrade.


dimarts, 11 de novembre del 2008

dilluns, 10 de novembre del 2008

No oblidem.

Ahir al matí, vaig tenir la sort i el privilegi d’anar al cementiri General de València a veure el lloc on estan situades les fosses comunes dels repressaliats pels franquistes a la ciutat. M’havia convidat un amic, i junt a una companya del Fòrum per la memòria del País Valencià, que ens feu de guia (de luxe, és clar), anàrem recorrent cadascuna de les seccions en que estan dividides les fosses.
La primera sensació que sents, una vegada entres dins i comencen a explicar-te, és la de respecte i angoixa (una espècie d’escalfred em va recórrer l’esquena). Pensar que estàs davant d’allò, que et trobes a sobre de les restes d’un genocidi, és una sensació que difícilment és pot explicar. No podia treure’m del cap el que va passar allà, com era aquella explanada fa quasi 70 anys, quins eren els rostres de les víctimes i dels seus botxins; com serien els silencis després dels trets, després dels crits i els plors.
Després, la companya ens va anar donant algunes dades que posen la pell de gallina: el conjunt de les fosses té una superfície de més de 40.000m² (la fossa més gran de tota Europa), es té constància documentada del soterrament de prop de 23.600 cossos, però es considera que la xifra podria arribar a vora els 50.000. Qualsevol persona que tinga una mica de sensibilitat es fotria les mans al cap només de sentir eixes dades.
El més impactant, però, és que el terra està marcat, com si volgués dir-nos alguna cosa, com si ell tampoc volgués oblidar. Per molta terra, mai millor dit, que li posen per a anivellar el sol, aquesta sempre s’enfonsa per marcar-nos que allà, baix de la gespa i dels nínxols, hi han sepultades milers de persones; és la seua forma de dir-nos: no oblideu!.

Clickeu i llegireu l'article relacionat fet per les companyes de Fòrum per la memòria del PV. Totes les fotos, les d'aquest article i les de l'altre, estan fetes el mateix dia al Cementeri General de València.

dijous, 6 de novembre del 2008

Recuperant l'Ovidi.

Rellegint els posts antics del blog, he descobert un que parlava sobre l'Ovidi Montllor. Allà, feia una defensa de l'Ovidi i animava als i les lectores del blog a que el recuperaren. Doncs bé, ací vos deixe a l'Ovidi amb Montserrat, una de les caçons que més m'agraden de l'alcoià. Espere que la gaudiu tan com jo.

dimecres, 5 de novembre del 2008

Un any després, NO OBLIDEM!!

El proper dia 11 de novembre es complirà un any d’aquell maleït matí. Un any de tristesa, de por i de ràbia. Un any des que una ànima sense ombra assassinà a un jove, un jove de 16 anys. Un jove, que havia comés el delicte de sortir al carrer a lluitar i fer front al feixisme. Un jove que tenia il·lusions, família i somnis. Un jove a qui li llevaren la vida de la forma més covard que hi ha.

Igual que al nostre Guillem, a Carlos el mataren d’una gavinetada al cor. Un militar que anava a manifestar-se contra la immigració el va A-SSA-SSI-NAR en un vagó del metro de Madrid. Mai podrem oblidar aquell matí de diumenge, ni aquella estació de metro de Legazpi, ni les cares dels seus companys, ni les paraules de sa mare; NO, mai oblidarem!.

Aquest trist fet ens ha portat a la memòria records de fa 15 anys, de quan els mateixos gossos ens furtaren a Guillem, de com de dur fou tot allò, de com, malauradament, la història s’ha repetit.

Però no tot ha estat tristor. Aquest fet ens ha unit més amb els companys antifeixistes de Madrid, ens ha fet més forts i ens ha portat nous amics i moments inoblidables (l'homenatge a Guillem en Burjassot i la xerrada al Terra amb els companys de Madrid i Guillem Agulló pare). Ens ha dignificat i ens ha fet no oblidar, continuar en la lluita.

Per Carlos, per Guillem i per totes les víctimes del feixisme, ni oblit, ni perdó!!.